Ha d’intervindre l’Estat en la cultura?
Ha de decidir l’Estat quina cultura mereix ser preservada, finançada i posada a l’abast de tots? La pregunta no és senzilla; per a començar, no sabem què és, exactament, allò a què ens referim amb el terme «cultura». Un quadre, una biblioteca o un jaciment arqueològic poden paréixer exemples evidents, però la frontera entre patrimoni, art, entreteniment i, fins i tot, simple moda és molt difusa. I si ja resulta difícil determinar què mereix ser considerat un bé cultural, encara més complex és decidir qui ha de finançar-lo i amb quins criteris. Entre la defensa de la cultura com a font d’identitat, coneixement i cohesió social i el risc de convertir la intervenció pública en una font d’ineficiències, privilegis o decisions arbitràries es troba el veritable debat: quina cultura volem protegir i fins on ha d’arribar l’Estat per a fer-ho?
Per això, cal partir d’una definició clara de què entenem per “bé cultural”. No obstant això, la busca d’una definició concreta resulta, com a mínim, problemàtica. La Real Academia Española, en el seu Diccionario panhispánico del español jurídico, definix el bé cultural com tot allò que posseïx valor històric o estètic. Ara bé, esta caracterització patix una dificultat fonamental: qualsevol objecte pot adquirir valor històric amb el pas del temps, perquè allò que hui constituïx una banalitat pot convertir-se, amb el transcurs dels anys o dels segles, en un element culturalment rellevant. Així succeïx, per exemple, amb les ferramentes emprades per civilitzacions antigues, que han passat de ser utensilis d’ús quotidià a convertir-se en peces d’incalculable valor històric. Molt més problemàtic resulta precisar el significat de posseir valor estètic, tasca que pertany a l’àmbit de la filosofia i en la qual, per la seua pròpia naturalesa, no poden existir respostes absolutes.
L’ordenament jurídic espanyol ha instituït la figura del Bé d’Interés Cultural (BIC), i el definix com qualsevol immoble o objecte moble d’interés històric, artístic, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic que haja sigut declarat com a tal per l’administració competent. En altres termes, es definix com a cultura allò que l’Estat, en un moment donat, considere que ho és. De fet, esta concepció va ser explícitament refrendada per la UNESCO en la seua reunió d’experts sobre protecció i promoció de museus i col·leccions, en assenyalar que els béns culturals són aquells que constituïxen “[…] expressió i testimoni de la creació humana o de l’evolució de la naturalesa i que tenen, o poden tindre, a judici dels òrgans competents de cada Estat, un valor i un interés històric, artístic, científic o tècnic” (UNESCO, 2012).
A efectes pràctics, adoptarem ací un concepte paraigua: els béns culturals són aquells que, considerats des del punt de vista del seu valor simbòlic, la seua identitat i el seu significat com a part del patrimoni i la creativitat d’una societat, transcendixen el seu mer valor econòmic o comercial. És a dir, són portadors d’identitat, valors i sentit, i constituïxen elements fonamentals del diàleg i la cohesió social. Sota este concepte paraigua podrien incloure’s manifestacions tan diverses com les obres de teatre, els concerts de música clàssica o simfònica, l’òpera, els museus i pinacoteques, les biblioteques i arxius històrics, els jaciments arqueològics, el cine d’autor, la dansa contemporània o les arts plàstiques en les seues diverses formes.
Una vegada establida esta definició operativa, resulta possible analitzar els arguments que justificarien la provisió pública d’estos béns culturals aplicant el marc teòric sobre fallades de mercat i funcions del sector públic que desenrotllen els documents de referència. El primer gran argument a favor de la intervenció pública és el de les externalitats positives. El consum de béns culturals genera beneficis que s’estenen molt més enllà de l’individu que assistix a un concert o visita una exposició, i estos beneficis són extraordinàriament difícils de valorar econòmicament pel mercat. Seguint la lògica aplicada tradicionalment a l’educació o la sanitat, el mercat tendiria a produir una quantitat insuficientment reduïda d’estos béns, ja que els consumidors particulars no internalitzen tots els beneficis socials que generen les seues decisions de consum cultural. Entre estos beneficis socials cal citar el foment de la cohesió social i del capital social d’una comunitat, l’estimulació de la creativitat i la innovació en el conjunt de l’economia, i la millora de la qualitat de la democràcia, perquè una ciutadania amb accés a la diversitat cultural desenrotlla un pensament més crític i participa més activament en la vida pública.
El segon argument rellevant és el que considera la cultura com un bé preferent o social, seguint la mateixa lògica que ja s’aplica a la sanitat i l’educació. Des d’esta perspectiva, l’accés a la cultura es considera essencial per al desenrotllament humà integral i per a l’exercici de la llibertat individual, amb independència de la renda o la posició social de cada persona. L’Estat tindria, per tant, l’obligació de garantir un nivell mínim d’accés a la cultura per a evitar el que podríem denominar “pobresa cultural”, una forma de privació que limita les oportunitats vitals dels ciutadans de manera anàloga a com ho fa la falta d’educació o la mala salut. Este argument connecta directament amb la funció redistributiva del sector públic, perquè la provisió pública de cultura a través de museus gratuïts, biblioteques públiques o abonaments culturals subvencionats per a joves amb rendes baixes actua com un mecanisme que iguala les oportunitats de consum cultural, i impedix que l’accés a l’excel·lència artística siga un privilegi exclusiu de les rendes més altes.
Un tercer argument es deriva de la fallada de mercat específica que afecta molts béns culturals. En realitat, la majoria d’estos béns no són béns públics purs, sinó béns mixtos. D’una banda, presenten una alta rivalitat en el consum, ja que una butaca en un teatre només pot ser ocupada per una persona. D’altra banda, el cost de producció sol ser molt elevat, mentre que la disposició a pagar del públic potencial pot ser relativament baixa, especialment per a manifestacions culturals minoritàries o d’avantguarda. En absència de subvenció o provisió pública, activitats com el teatre experimental, les orquestres simfòniques o els museus d’art contemporani difícilment podrien sobreviure. El mercat, actuant per si sol, tendix a produir predominantment cultura de masses amb un alt retorn comercial, i descuida sistemàticament la diversitat artística i l’excel·lència cultural que no generen grans beneficis econòmics immediats.
No obstant això, no tots els arguments s’orienten a favor de la intervenció pública, i existixen raons poderoses per a mostrar-se escèptic o, almenys, cautelós. El primer i més important és l’argument de la ineficiència i la fallada del sector públic, derivat de la teoria de l’elecció pública. Quan l’Estat s’encarrega de proveir béns culturals, desapareix el mecanisme de preus que, en el mercat, revela les verdaderes preferències dels consumidors. En el seu lloc, l’assignació de recursos es decidix mitjançant processos polítics i administratius que poden ser capturats per interessos particulars. Així, els gestors públics podrien prioritzar projectes que beneficien les seues pròpies carreres polítiques o el seu prestigi personal, o podrien sucumbir a les pressions de grups d’interés ben organitzats, com ara les elits culturals, els artistes consagrats o els lobbies de determinades indústries creatives. El resultat seria una assignació de recursos que no respon a les preferències de la majoria dels ciutadans, sinó als interessos de minories influents.
Un segon argument, relacionat amb l’anterior, és el de la falta de demanda real. Si un bé cultural fóra verdaderament tan valuós per a la societat, caldria preguntar-se per què els ciutadans no estan disposats a pagar per ell en el mercat. La provisió pública gratuïta o fortament subvencionada pot fomentar un consum oportunista que no reflectix una preferència genuïna, i crea així un problema de risc moral. Es perpetua, d’esta manera, una oferta cultural que no és realment sostenible sense subvenció, simplement perquè la societat, en el fons, no la valora prou com per a finançar-la voluntàriament.
Un tercer argument, que ja ha sigut esbossat en la introducció, és la dificultat inherent per a definir què és i què no és un bé cultural. Un grup de persones que es desplaçara anualment a Eleusis, a Grècia, per a realitzar una sèrie de cerimònies en les quals consumixen un preparat de sègol banyut podria considerar que està duent a terme un ritu mil·lenari de caràcter religiós en honor a les deesses Demèter i Persèfone, activitat que encaixaria perfectament en la definició de bé cultural. No obstant això, per a altres observadors això no seria sinó una excusa d’uns pocs per a consumir substàncies al·lucinògenes. La línia que separa allò genial d’allò banal és, en efecte, tènue i, per regla general, subjectiva.
Per a il·lustrar esta complexa tensió entre arguments a favor i en contra, convé exposar exemples concrets d’actuacions públiques que generarien acord o desacord. Personalment, considere plenament justificades aquelles intervencions que s’orienten a garantir la igualtat d’oportunitats i a generar externalitats positives clares. Així, les beques i ajudes a l’estudi per a jóvens músics o artistes de talent amb recursos econòmics limitats em pareixen un encert indiscutible, perquè fomenten l’excel·lència i la mobilitat social de manera anàloga a les beques universitàries. També em pareix exemplar la xarxa de biblioteques públiques, que garantix l’accés universal al coneixement i la lectura amb una externalitat positiva altíssima i un cost per usuari molt reduït. La preservació del patrimoni històric i artístic, especialment de jaciments arqueològics, monuments i arxius, és així mateix una funció pública ineludible, perquè es tracta d’un bé públic pur el gaudi del qual correspon a tota la societat, incloent-hi les generacions futures, i que el mercat no preservaria adequadament.
Per contra, suscitarien el meu desacord aquelles actuacions que presenten un alt risc d’ineficiència o regressivitat. Exemple d’això serien les subvencions destinades a elements culturals que no necessiten d’ajuda pública per a funcionar, com els esdeveniments de gran popularitat com són els multitudinaris partits de futbol o altres esports, o les festivitats que ja compten amb una àmplia acceptació popular, verbigràcia, les Falles. Estes subvencions em pareixen problemàtiques pel seu elevat cost d’oportunitat, ja que en finançar esdeveniments que no requerixen este suport, s’estan restant recursos de manera indirecta a altres manifestacions culturals que sí que els necessiten (tret que es tinga sobirania monetària, però no és el cas). Tampoc considere adequada la despesa en elements excessivament contemporanis que puguen quedar englobats en la definició de modes passatgeres. Finalment, em generarien recels els grans esdeveniments culturals fugissers sense impacte durador, com els macroconcerts d’una sola nit amb estreles internacionals. El benefici d’estos esdeveniments és immediat i es concentra en un públic específic, però la seua externalitat social a llarg termini resulta molt reduïda, i el cost d’oportunitat pot ser enorme si es compara amb el que s’hauria pogut realitzar amb eixos mateixos recursos en programació cultural estable o en infraestructures.