Política, poder i llengua: el cas valencià
Parlar de política és parlar de poder. Això pot semblar una perogrullada per a alguns, però la polisèmia de la paraula “política”, que a més està plena de matisos, pot portar a greus malentesos.
En primer lloc, de quina política estem parlant? En este cas, entenem per política l'activitat destinada a la presa de decisions col·lectives, és a dir, la gestió de conflictes. Sabem que el conflicte és inherent a les societats humanes, per la qual cosa ha de ser considerat com un fenomen natural dins d'estes.
Un esbós de marc conceptual
En este context, atès que el sorgiment de conflictes sembla inevitable, sorgeix una incertesa respecte al futur. Dit d'una altra manera, si en qualsevol moment poden aparèixer problemes de convivència social, l'statu quo no pot romandre immòbil ni invariable. El conflicte, o l'amenaça d'este, genera canvis en les circumstàncies, la qual cosa fa necessari bregar amb noves condicions.
Per a establir la relació entre esta definició de política i el poder, cal aclarir també què entenem per poder. Dins del context polític, el poder té dos elements clau: l'autoritat, és a dir, la capacitat de garantir l'obediència, i la legitimitat, que és l'acceptació d'este poder per part de la comunitat. En el context actual, la política es fa des de o a través de l'Estat(1) i este és el que exercix el poder; per a això fa ús del monopoli de violència per a exercir la seua autoritat i de l'estructura democràtica, en les seues distintes formes, per a omplir-se de legitimitat.
Un exemple típic de la relació entre poder i política es troba en l'educació primària. Hi ha un consens social, ja siga implícit o explícit, que l'educació primària és tant un dret com una obligació. Per tant, els xiquets fins a certa edat han d'assistir obligatòriament a un centre educatiu per a ser instruïts. Fins i tot si això va en contra de la voluntat del menor o dels seus pares. A l'Estat espanyol és el Ministeri d'Educació i Formació Professional el responsable de dissenyar el currículum que dicta els continguts d'eixe aprenentatge forçós.
El cas valencià
Moltes regions del món, com és el cas de França, busquen eliminar qualsevol llengua distinta de l'oficial per a així crear una identitat homogènia a l'Estat que legitime el seu territori com a unitat política inalterable. Per sort, a Espanya estes llengües gaudixen de l'estatus de cooficials, és a dir, són llengües que han de tindre el mateix rang d'oficialitat que el castellà dins del territori regional. Reprenent el currículum educatiu, això introduïx un component lingüístic en la gestió educativa. No tot el currículum escolar està redactat per l'Estat central, sinó que se cedix certa competència als organismes regionals de les diferents comunitats autònomes. La decisió de quina llengua i en quina proporció s'ensenya durant l'etapa primària de l'educació en cada regió és un reflex directe de la intervenció del poder polític en la gestió d'este conflicte.
Un cas especialment interessant és el del País Valencià, on en l'educació primària s'ensenyen dos llengües: el castellà i el català. En esta regió, hi ha una legitimitat tradicional perquè els xiquets aprenguen català, ja que és una llengua d'arrelament històric i ús habitual en gran part del territori. Al mateix temps, en estar esta comunitat dins de l'Estat espanyol, també hi ha una justificació legal-racional perquè tots els xiquets aprenguen castellà. S'ha generat una situació de bilingüisme territorial que ha sigut i continua sent font de fortes tensions socials i un camp de batalla polític. La qual cosa el convertix en un exemple rellevant per a esta anàlisi.
Extensió del Valencià a la Comunitat Valenciana. font: Joan M. Borràs (ebrenc), CC BY-SA 2.5, via Wikimedia Commons.
No només això, sinó que hi ha una peculiaritat més dins de València: no tot el seu territori és de tradició catalanoparlant. En algunes zones, històricament, mai no s'ha parlat esta llengua. A pesar d'això, la Llei 4/2018 aprovada per la Generalitat Valenciana, establix un mínim d'hores d'ensenyament en valencià. Això implica que en àrees on mai no s'ha utilitzat esta llengua de forma habitual els estudiants han d'aprendre-la indefugiblement.
La legitimitat en este cas és més difusa, no es pot justificar en la tradició. El que sí que hi ha és l'autoritat de la Generalitat, pels poders conferits per part de l'Estat, per a dur-ho a terme i imposar este currículum a les escoles. Este procés reflectix l'exercici de poder polític a través de la regulació educativa i l'autoritat per a imposar decisions que afecten la població.
La imposició en este cas sembla un projecte a llarg termini: un intent de crear eixa homogeneïtat lingüística —d'inspiració francesa— en tot el territori, que dote de cohesió identitària i que, amb el temps, genere acceptació i, amb ella, legitimitat.
El canvi de govern i la consulta a les famílies
Tanmateix, amb el canvi de govern hi va haver un canvi en la política lingüística. Ara ja no hi ha “mínims”. No obstant això, si amb la llei anterior podíem vore la capacitat d'imposició del regulador, ara podem vore l'ús de la democràcia com a legitimador per a, una vegada atorgada eixa legitimitat, exercir el seu projecte polític amb independència del desig de cada centre i família.
Em referisc a la famosa consulta a les famílies, que va ser una votació en la qual es demanava als tutors dels alumnes votar quina llengua serà aquella en la qual s'impartiran les classes, si castellà o valencià. Com avançava, això tan sols és un legitimador perquè, en la pràctica, instituts amb majoria de vots a favor d'usar el valencià com a llengua vehicular van continuar fent les classes en castellà.
I altres assignatures?
Per a contextualitzar millor la naturalesa del poder polític en l'àmbit educatiu, resulta il·lustratiu comparar esta situació amb la regulació de l'assignatura de religió. D'acord amb el Reial Decret 243/2022 (encara que açò es manté de lleis anteriors), al principi del curs s'ha de donar l'opció a les famílies de cursar o no l'assignatura de religió. En el cas que una sola família en tot el centre trie cursar religió, es fixa l'obligació de l'institut de garantir que l'alumne podrà assistir a la dita assignatura.
Esta comparació revela una asimetria significativa en l'exercici del poder polític: mentre que la demanda lingüística expressada democràticament per una majoria de famílies pot ser ignorada en la pràctica, la demanda religiosa d'una sola família genera una obligació indefugible per al centre. Així mateix, la fixació del currículum de religió no corre a càrrec de l'institut, ni de la Generalitat, ni tan sols de l'Estat central: és la pròpia confessió catòlica qui decidix els continguts d'esta. El contingut de l'assignatura Valencià no el decidix una autoritat lingüística o filològica, sinó que és marcat per la Generalitat Valenciana, la qual cosa ha propiciat l'aparició de nous conflictes.
Conclusions
L'anàlisi del cas valencià ens permet observar com el poder polític es manifesta en la regulació educativa a través de distints mecanismes: la imposició normativa, la consulta democràtica com a font de legitimitat i l'aplicació selectiva dels resultats de la dita consulta. La comparació amb l'assignatura de religió revela, a més, que l'autoritat i la legitimitat no operen de manera homogènia, sinó que es despleguen de forma diferenciada segons els interessos en joc.
El conflicte lingüístic valencià, lluny de ser una simple disputa educativa, constituïx un exemple paradigmàtic de com el poder polític gestiona —o deixa de gestionar— les tensions inherents a tota societat plural.
1 – Use ací la concepció weberiana de l'Estat com a conjunt de persones que exercix la dominació sobre altres persones mitjançant la violència legítima. Es troba desenvolupada en diversos dels seus llibres. Molt explícit al respecte és El polític i el científic.