En primer lloc, de quina política estem parlant? En este cas, entenem per política l'activitat destinada a la presa de decisions col·lectives, és a dir, la gestió de conflictes. Sabem que el conflicte és inherent a les societats humanes, per la qual cosa ha de ser considerat com un fenomen natural dins d'estes.

Un esbós de marc conceptual

En este context, atès que el sorgiment de conflictes sembla inevitable, sorgeix una incertesa respecte al futur. Dit d'una altra manera, si en qualsevol moment poden aparèixer problemes de convivència social, l'statu quo no pot romandre immòbil ni invariable. El conflicte, o l'amenaça d'este, genera canvis en les circumstàncies, la qual cosa fa necessari bregar amb noves condicions.

Per a establir la relació entre esta definició de política i el poder, cal aclarir també què entenem per poder. Dins del context polític, el poder té dos elements clau: l'autoritat, és a dir, la capacitat de garantir l'obediència, i la legitimitat, que és l'acceptació d'este poder per part de la comunitat. En el context actual, la política es fa des de o a través de l'Estat(1) i este és el que exercix el poder; per a això fa ús del monopoli de violència per a exercir la seua autoritat i de l'estructura democràtica, en les seues distintes formes, per a omplir-se de legitimitat.

Un exemple típic de la relació entre poder i política es troba en l'educació primària. Hi ha un consens social, ja siga implícit o explícit, que l'educació primària és tant un dret com una obligació. Per tant, els xiquets fins a certa edat han d'assistir obligatòriament a un centre educatiu per a ser instruïts. Fins i tot si això va en contra de la voluntat del menor o dels seus pares. A l'Estat espanyol és el Ministeri d'Educació i Formació Professional el responsable de dissenyar el currículum que dicta els continguts d'eixe aprenentatge forçós.

El cas valencià

Moltes regions del món, com és el cas de França, busquen eliminar qualsevol llengua distinta de l'oficial per a així crear una identitat homogènia a l'Estat que legitime el seu territori com a unitat política inalterable. Per sort, a Espanya estes llengües gaudixen de l'estatus de cooficials, és a dir, són llengües que han de tindre el mateix rang d'oficialitat que el castellà dins del territori regional. Reprenent el currículum educatiu, això introduïx un component lingüístic en la gestió educativa. No tot el currículum escolar està redactat per l'Estat central, sinó que se cedix certa competència als organismes regionals de les diferents comunitats autònomes. La decisió de quina llengua i en quina proporció s'ensenya durant l'etapa primària de l'educació en cada regió és un reflex directe de la intervenció del poder polític en la gestió d'este conflicte.

Un cas especialment interessant és el del País Valencià, on en l'educació primària s'ensenyen dos llengües: el castellà i el català. En esta regió, hi ha una legitimitat tradicional perquè els xiquets aprenguen català, ja que és una llengua d'arrelament històric i ús habitual en gran part del territori. Al mateix temps, en estar esta comunitat dins de l'Estat espanyol, també hi ha una justificació legal-racional perquè tots els xiquets aprenguen castellà. S'ha generat una situació de bilingüisme territorial que ha sigut i continua sent font de fortes tensions socials i un camp de batalla polític. La qual cosa el convertix en un exemple rellevant per a esta anàlisi.

Extensió del Valencià a la Comunitat Valenciana. font: Joan M. Borràs (ebrenc), CC BY-SA 2.5, via Wikimedia Commons.

No només això, sinó que hi ha una peculiaritat més dins de València: no tot el seu territori és de tradició catalanoparlant. En algunes zones, històricament, mai no s'ha parlat esta llengua. A pesar d'això, la Llei 4/2018 aprovada per la Generalitat Valenciana, establix un mínim d'hores d'ensenyament en valencià. Això implica que en àrees on mai no s'ha utilitzat esta llengua de forma habitual els estudiants han d'aprendre-la indefugiblement.

La legitimitat en este cas és més difusa, no es pot justificar en la tradició. El que sí que hi ha és l'autoritat de la Generalitat, pels poders conferits per part de l'Estat, per a dur-ho a terme i imposar este currículum a les escoles. Este procés reflectix l'exercici de poder polític a través de la regulació educativa i l'autoritat per a imposar decisions que afecten la població.

La imposició en este cas sembla un projecte a llarg termini: un intent de crear eixa homogeneïtat lingüística —d'inspiració francesa— en tot el territori, que dote de cohesió identitària i que, amb el temps, genere acceptació i, amb ella, legitimitat.

El canvi de govern i la consulta a les famílies

Tanmateix, amb el canvi de govern hi va haver un canvi en la política lingüística. Ara ja no hi ha “mínims”. No obstant això, si amb la llei anterior podíem vore la capacitat d'imposició del regulador, ara podem vore l'ús de la democràcia com a legitimador per a, una vegada atorgada eixa legitimitat, exercir el seu projecte polític amb independència del desig de cada centre i família.

Em referisc a la famosa consulta a les famílies, que va ser una votació en la qual es demanava als tutors dels alumnes votar quina llengua serà aquella en la qual s'impartiran les classes, si castellà o valencià. Com avançava, això tan sols és un legitimador perquè, en la pràctica, instituts amb majoria de vots a favor d'usar el valencià com a llengua vehicular van continuar fent les classes en castellà.

I altres assignatures?

Per a contextualitzar millor la naturalesa del poder polític en l'àmbit educatiu, resulta il·lustratiu comparar esta situació amb la regulació de l'assignatura de religió. D'acord amb el Reial Decret 243/2022 (encara que açò es manté de lleis anteriors), al principi del curs s'ha de donar l'opció a les famílies de cursar o no l'assignatura de religió. En el cas que una sola família en tot el centre trie cursar religió, es fixa l'obligació de l'institut de garantir que l'alumne podrà assistir a la dita assignatura.

Esta comparació revela una asimetria significativa en l'exercici del poder polític: mentre que la demanda lingüística expressada democràticament per una majoria de famílies pot ser ignorada en la pràctica, la demanda religiosa d'una sola família genera una obligació indefugible per al centre. Així mateix, la fixació del currículum de religió no corre a càrrec de l'institut, ni de la Generalitat, ni tan sols de l'Estat central: és la pròpia confessió catòlica qui decidix els continguts d'esta. El contingut de l'assignatura Valencià no el decidix una autoritat lingüística o filològica, sinó que és marcat per la Generalitat Valenciana, la qual cosa ha propiciat l'aparició de nous conflictes.

Conclusions

L'anàlisi del cas valencià ens permet observar com el poder polític es manifesta en la regulació educativa a través de distints mecanismes: la imposició normativa, la consulta democràtica com a font de legitimitat i l'aplicació selectiva dels resultats de la dita consulta. La comparació amb l'assignatura de religió revela, a més, que l'autoritat i la legitimitat no operen de manera homogènia, sinó que es despleguen de forma diferenciada segons els interessos en joc.

El conflicte lingüístic valencià, lluny de ser una simple disputa educativa, constituïx un exemple paradigmàtic de com el poder polític gestiona —o deixa de gestionar— les tensions inherents a tota societat plural.

1 – Use ací la concepció weberiana de l'Estat com a conjunt de persones que exercix la dominació sobre altres persones mitjançant la violència legítima. Es troba desenvolupada en diversos dels seus llibres. Molt explícit al respecte és El polític i el científic.

#Articles

Per això, cal partir d’una definició clara de què entenem per “bé cultural”. No obstant això, la busca d’una definició concreta resulta, com a mínim, problemàtica. La Real Academia Española, en el seu Diccionario panhispánico del español jurídico, definix el bé cultural com tot allò que posseïx valor històric o estètic. Ara bé, esta caracterització patix una dificultat fonamental: qualsevol objecte pot adquirir valor històric amb el pas del temps, perquè allò que hui constituïx una banalitat pot convertir-se, amb el transcurs dels anys o dels segles, en un element culturalment rellevant. Així succeïx, per exemple, amb les ferramentes emprades per civilitzacions antigues, que han passat de ser utensilis d’ús quotidià a convertir-se en peces d’incalculable valor històric. Molt més problemàtic resulta precisar el significat de posseir valor estètic, tasca que pertany a l’àmbit de la filosofia i en la qual, per la seua pròpia naturalesa, no poden existir respostes absolutes.

L’ordenament jurídic espanyol ha instituït la figura del Bé d’Interés Cultural (BIC), i el definix com qualsevol immoble o objecte moble d’interés històric, artístic, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic que haja sigut declarat com a tal per l’administració competent. En altres termes, es definix com a cultura allò que l’Estat, en un moment donat, considere que ho és. De fet, esta concepció va ser explícitament refrendada per la UNESCO en la seua reunió d’experts sobre protecció i promoció de museus i col·leccions, en assenyalar que els béns culturals són aquells que constituïxen “[…] expressió i testimoni de la creació humana o de l’evolució de la naturalesa i que tenen, o poden tindre, a judici dels òrgans competents de cada Estat, un valor i un interés històric, artístic, científic o tècnic” (UNESCO, 2012).

A efectes pràctics, adoptarem ací un concepte paraigua: els béns culturals són aquells que, considerats des del punt de vista del seu valor simbòlic, la seua identitat i el seu significat com a part del patrimoni i la creativitat d’una societat, transcendixen el seu mer valor econòmic o comercial. És a dir, són portadors d’identitat, valors i sentit, i constituïxen elements fonamentals del diàleg i la cohesió social. Sota este concepte paraigua podrien incloure’s manifestacions tan diverses com les obres de teatre, els concerts de música clàssica o simfònica, l’òpera, els museus i pinacoteques, les biblioteques i arxius històrics, els jaciments arqueològics, el cine d’autor, la dansa contemporània o les arts plàstiques en les seues diverses formes.

Una vegada establida esta definició operativa, resulta possible analitzar els arguments que justificarien la provisió pública d’estos béns culturals aplicant el marc teòric sobre fallades de mercat i funcions del sector públic que desenrotllen els documents de referència. El primer gran argument a favor de la intervenció pública és el de les externalitats positives. El consum de béns culturals genera beneficis que s’estenen molt més enllà de l’individu que assistix a un concert o visita una exposició, i estos beneficis són extraordinàriament difícils de valorar econòmicament pel mercat. Seguint la lògica aplicada tradicionalment a l’educació o la sanitat, el mercat tendiria a produir una quantitat insuficientment reduïda d’estos béns, ja que els consumidors particulars no internalitzen tots els beneficis socials que generen les seues decisions de consum cultural. Entre estos beneficis socials cal citar el foment de la cohesió social i del capital social d’una comunitat, l’estimulació de la creativitat i la innovació en el conjunt de l’economia, i la millora de la qualitat de la democràcia, perquè una ciutadania amb accés a la diversitat cultural desenrotlla un pensament més crític i participa més activament en la vida pública.

El segon argument rellevant és el que considera la cultura com un bé preferent o social, seguint la mateixa lògica que ja s’aplica a la sanitat i l’educació. Des d’esta perspectiva, l’accés a la cultura es considera essencial per al desenrotllament humà integral i per a l’exercici de la llibertat individual, amb independència de la renda o la posició social de cada persona. L’Estat tindria, per tant, l’obligació de garantir un nivell mínim d’accés a la cultura per a evitar el que podríem denominar “pobresa cultural”, una forma de privació que limita les oportunitats vitals dels ciutadans de manera anàloga a com ho fa la falta d’educació o la mala salut. Este argument connecta directament amb la funció redistributiva del sector públic, perquè la provisió pública de cultura a través de museus gratuïts, biblioteques públiques o abonaments culturals subvencionats per a joves amb rendes baixes actua com un mecanisme que iguala les oportunitats de consum cultural, i impedix que l’accés a l’excel·lència artística siga un privilegi exclusiu de les rendes més altes.

Un tercer argument es deriva de la fallada de mercat específica que afecta molts béns culturals. En realitat, la majoria d’estos béns no són béns públics purs, sinó béns mixtos. D’una banda, presenten una alta rivalitat en el consum, ja que una butaca en un teatre només pot ser ocupada per una persona. D’altra banda, el cost de producció sol ser molt elevat, mentre que la disposició a pagar del públic potencial pot ser relativament baixa, especialment per a manifestacions culturals minoritàries o d’avantguarda. En absència de subvenció o provisió pública, activitats com el teatre experimental, les orquestres simfòniques o els museus d’art contemporani difícilment podrien sobreviure. El mercat, actuant per si sol, tendix a produir predominantment cultura de masses amb un alt retorn comercial, i descuida sistemàticament la diversitat artística i l’excel·lència cultural que no generen grans beneficis econòmics immediats.

No obstant això, no tots els arguments s’orienten a favor de la intervenció pública, i existixen raons poderoses per a mostrar-se escèptic o, almenys, cautelós. El primer i més important és l’argument de la ineficiència i la fallada del sector públic, derivat de la teoria de l’elecció pública. Quan l’Estat s’encarrega de proveir béns culturals, desapareix el mecanisme de preus que, en el mercat, revela les verdaderes preferències dels consumidors. En el seu lloc, l’assignació de recursos es decidix mitjançant processos polítics i administratius que poden ser capturats per interessos particulars. Així, els gestors públics podrien prioritzar projectes que beneficien les seues pròpies carreres polítiques o el seu prestigi personal, o podrien sucumbir a les pressions de grups d’interés ben organitzats, com ara les elits culturals, els artistes consagrats o els lobbies de determinades indústries creatives. El resultat seria una assignació de recursos que no respon a les preferències de la majoria dels ciutadans, sinó als interessos de minories influents.

Un segon argument, relacionat amb l’anterior, és el de la falta de demanda real. Si un bé cultural fóra verdaderament tan valuós per a la societat, caldria preguntar-se per què els ciutadans no estan disposats a pagar per ell en el mercat. La provisió pública gratuïta o fortament subvencionada pot fomentar un consum oportunista que no reflectix una preferència genuïna, i crea així un problema de risc moral. Es perpetua, d’esta manera, una oferta cultural que no és realment sostenible sense subvenció, simplement perquè la societat, en el fons, no la valora prou com per a finançar-la voluntàriament.

Un tercer argument, que ja ha sigut esbossat en la introducció, és la dificultat inherent per a definir què és i què no és un bé cultural. Un grup de persones que es desplaçara anualment a Eleusis, a Grècia, per a realitzar una sèrie de cerimònies en les quals consumixen un preparat de sègol banyut podria considerar que està duent a terme un ritu mil·lenari de caràcter religiós en honor a les deesses Demèter i Persèfone, activitat que encaixaria perfectament en la definició de bé cultural. No obstant això, per a altres observadors això no seria sinó una excusa d’uns pocs per a consumir substàncies al·lucinògenes. La línia que separa allò genial d’allò banal és, en efecte, tènue i, per regla general, subjectiva.

Per a il·lustrar esta complexa tensió entre arguments a favor i en contra, convé exposar exemples concrets d’actuacions públiques que generarien acord o desacord. Personalment, considere plenament justificades aquelles intervencions que s’orienten a garantir la igualtat d’oportunitats i a generar externalitats positives clares. Així, les beques i ajudes a l’estudi per a jóvens músics o artistes de talent amb recursos econòmics limitats em pareixen un encert indiscutible, perquè fomenten l’excel·lència i la mobilitat social de manera anàloga a les beques universitàries. També em pareix exemplar la xarxa de biblioteques públiques, que garantix l’accés universal al coneixement i la lectura amb una externalitat positiva altíssima i un cost per usuari molt reduït. La preservació del patrimoni històric i artístic, especialment de jaciments arqueològics, monuments i arxius, és així mateix una funció pública ineludible, perquè es tracta d’un bé públic pur el gaudi del qual correspon a tota la societat, incloent-hi les generacions futures, i que el mercat no preservaria adequadament.

Per contra, suscitarien el meu desacord aquelles actuacions que presenten un alt risc d’ineficiència o regressivitat. Exemple d’això serien les subvencions destinades a elements culturals que no necessiten d’ajuda pública per a funcionar, com els esdeveniments de gran popularitat com són els multitudinaris partits de futbol o altres esports, o les festivitats que ja compten amb una àmplia acceptació popular, verbigràcia, les Falles. Estes subvencions em pareixen problemàtiques pel seu elevat cost d’oportunitat, ja que en finançar esdeveniments que no requerixen este suport, s’estan restant recursos de manera indirecta a altres manifestacions culturals que sí que els necessiten (tret que es tinga sobirania monetària, però no és el cas). Tampoc considere adequada la despesa en elements excessivament contemporanis que puguen quedar englobats en la definició de modes passatgeres. Finalment, em generarien recels els grans esdeveniments culturals fugissers sense impacte durador, com els macroconcerts d’una sola nit amb estreles internacionals. El benefici d’estos esdeveniments és immediat i es concentra en un públic específic, però la seua externalitat social a llarg termini resulta molt reduïda, i el cost d’oportunitat pot ser enorme si es compara amb el que s’hauria pogut realitzar amb eixos mateixos recursos en programació cultural estable o en infraestructures.

#Articles

No obstant això, aquest interés general no es traduïx en resultats iguals per a tots. Només cal veure l’èxit dels països de l’Est Asiàtic en comparació amb els fluixos resultats, molt més ambigus, d’Amèrica Llatina.

Aleshores, què és el que diferencia una bona política industrial d’una mala?

Comprendre estes divergències exigix examinar les polítiques aplicades, els entorns institucionals, socials i geopolítics que les van sostenir. Una cosa així és molt ambiciosa per a l’àmbit que ací, humilment, puc abastar. No obstant això, he tractat de comparar dos casos que em pareixen molt il·lustratius: el cas de Corea del Sud i el del Brasil.

Amb estos casos es pot observar que l’exercici de la política industrial depén d’una combinació entre el suport estatal decidit, una disciplina competitiva creïble i una capacitat institucional capaç de previndre la captura per interessos creats. El contrast entre el model de creixement liderat per exportacions (export-led growth) i l’estratègia de substitució d’importacions il·lustra de forma clara esta divergència estructural.

El que marca la diferència fonamental entre ambdós països, Corea del Sud i el Brasil, és l’orientació estratègica dels seus models d’industrialització. A Corea, des de la dècada de 1960, es va adoptar un enfocament de creixement orientat a les exportacions. L’Estat va desplegar instruments verticals, a saber: crèdit dirigit, subsidis selectius, tipus de canvi preferencials i suport tecnològic. Tots estos recursos destinats a conglomerats com Hyundai, Samsung i LG. No obstant això, este suport estava condicionat al compliment de metes estrictes d’exportació, productivitat i qualitat. Este mecanisme obligava les empreses a afrontar la competència internacional des d’etapes primerenques, i generava una “competència administrada” que va pressionar les firmes a innovar, reduir costos i escalar tecnològicament. En el seu llibre, Asia's Next Giant: South Korea and Late Industrialization, Alice H. Amsden ho sintetitza explicant com l’Estat desenvolupista coreà es va produir sota el principi d’equivocar els preus a propòsit: “Al llarg de la major part dels vint-i-cinc anys d’expansió industrial coreana, el crèdit a llarg termini ha sigut assignat pel govern a empreses seleccionades a taxes d’interés real negatives amb la finalitat d’estimular indústries específiques.”

És a dir, Corea va combinar barreres temporals amb disciplina d’acompliment: les indústries estaven parcialment resguardades del mercat domèstic, però sotmeses a una exposició externa creixent i avaluades contínuament. Este disseny, articulat amb reformes agràries prèvies, fortes inversions en educació i cooperació tecnològica amb el Japó i els Estats Units, va possibilitar un procés d’upgrading que va avançar des de tèxtils i manufactures lleugeres cap a petroquímica, automoció, electrònica i semiconductors.

El contrast amb el Brasil és clar a qualsevol nivell d’anàlisi. El Brasil va implementar una estratègia de substitució d’importacions durant gran part del segle XX. La protecció aranzelària i les barreres no aranzelàries buscaven desenrotllar una base manufacturera autosuficient i orientada al mercat intern. Esta estratègia va produir un període prolongat d’industrialització accelerada entre les dècades de 1930 i 1970. No obstant això, l’aïllament respecte de la competència internacional va reduir els incentius per a l’eficiència i la innovació. La rendibilitat va dependre creixentment de l’accés a subsidis i a la protecció estatal més que no de la competitivitat.

El resultat va ser el que s’ha vingut a denominar “industrialització truncada”: es va formar una base manufacturera relativament àmplia, però sense avançar cap a sectors tecnològicament complexos o encadenats a mercats globals. La completa absència de pressió exportadora va impedir consolidar avantatges competitius dinàmics i va deixar les indústries en una posició de fragilitat davant de xocs externs, especialment pel que fa a la restricció externa i la disponibilitat de divises.

Les diferències de disseny estratègic es van amplificar per les capacitats estatals de cada país. Corea del Sud va desenrotllar el que s’ha conceptualitzat com un Estat desenvolupista amb “autonomia incrustada”, és a dir, amb una burocràcia meritocràtica, cohesionada i relativament immune a pressions clientelars, però al mateix temps integrada en xarxes denses i estratègiques d’interacció amb el sector privat. Agències com l’Economic Planning Board i el Ministeri de Comerç i Indústria operaven amb horitzons de planificació llargs, mecanismes d’avaluació rigorosos i facultats per a retirar el suport en cas d’incompliment.

El Brasil, en canvi, va exhibir un Estat intervencionista significativament més vulnerable a la captura distributiva. El federalisme fiscal, la fragmentació política, la històrica desigualtat i el pes d’elits econòmiques organitzades van dificultar la formulació coherent de polítiques. La protecció i els subsidis —freqüentment canalitzats a través del BNDES i altres organismes— tendien a perpetuar-se; els “perdedors” no competitius disposaven de poder per a impedir la retirada de suports, la qual cosa erosionava la credibilitat dels incentius. Com assenyala Javorcik, el desafiament central no és seleccionar guanyadors, sinó “saber deixar anar els perdedors” mitjançant clàusules d’extinció i monitoratge efectiu (Fleming, 2024).

Així, mentre Corea del Sud va comptar amb mecanismes de coordinació estatal-empresarial i sanció creïble, el Brasil va afrontar institucions menys capaces de generar disciplina ni de gestionar conflictes distributius associats al canvi estructural.

Totes estes diferències estructurals no són només teòriques. Es van vore clarament reflectides en les dades de comerç exterior. Corea del Sud va experimentar una transformació estructural profunda: les exportacions de béns i serveis van créixer del 2,6 % del PIB el 1960 a nivells superiors al 30 % des de finals dels anys huitanta. Paral·lelament, la composició exportadora es va desplaçar des de productes primaris i manufactures simples cap a sectors intensius en tecnologia, i va configurar un patró d’especialització d’alta complexitat econòmica.

Exportacions de béns i serveis (% del PIB)

El Brasil, per la seua banda, va mostrar una inserció internacional molt més limitada. Durant les dècades de 1970 i 1980, les exportacions es van mantindre entre el 7 % i el 9 % del PIB, sense aconseguir una expansió sostinguda del sector manufacturer orientat a l’exterior. Fins i tot quan es va produir un increment exportador en els anys 2000, este va estar dominat pel que es coneix com a commodities (soja, mineral de ferro, petroli) i no per manufactures de major valor afegit. La persistència d’esta estructura va limitar els guanys de productivitat agregada i va reforçar els problemes recurrents de balança de pagaments que van condicionar la política macroeconòmica brasilera.

Exportacions de béns i serveis (% del PIB)

Exportacions de productes manufacturats (% de les exportacions de mercaderies) – Brasil

L’experiència de Corea del Sud ens pareix indicar que sí que és útil la política industrial i que esta pot arribar a impulsar el desenrotllament. No obstant això, el Brasil ens recorda que no tot val, que és necessari un enfocament a llarg termini, que prepare el teu mercat intern per a obrir-se a la competència i que no tracte de substituir eixe estímul de la competitivitat.

Corea va triomfar perquè va combinar un suport estatal massiu amb una disciplina de mercat inflexible. El govern va atorgar crèdits i subsidis a conglomerats com Samsung, però a canvi va exigir resultats concrets en els mercats internacionals. Este model de “competència administrada” va forçar les empreses a innovar i escalar tecnològicament per a sobreviure, i va guiar una transició des de la indústria tèxtil fins a l’electrònica i els semiconductors.

El Brasil, en canvi, va encapsular la seua indústria darrere de barreres proteccionistes amb l’estratègia de substitució d’importacions. En aïllar les empreses de la rivalitat global, va eliminar tot incentiu per a l’eficiència. La rendibilitat va passar a dependre dels subsidis estatals perpetus, capturats per interessos polítics, la qual cosa va generar una indústria gran però poc competitiva i una economia dependent de les matèries primeres.

– Fuentes Citadas

Banc Mundial. (2023). Exportacions de béns i serveis (% del PIB) [Conjunt de dades]. DataBank.

Amsden, Alice H. (1989). Asia's Next Giant: South Korea and Late Industrialization. Oxford University (Treball original publicat el 1989, p. 144). Traducció pròpia.

Prebisch, R., & United Nations. Economic Commission for Latin America and the Caribbean. (1950).

The economic development of Latin America and its principal problems. United Nations Department of Economic Affairs. Press.

Fleming, S. (2024, 24 de gener). Update from Davos: Can industrial policy really work? With Beata Javorcik. Financial Times.

#Articles